[1872-1876]
Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó, pretendent carlí (Carles VII).

Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de Montemolín, aprofità la situació d’interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del 1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una declaració de guerra (15 d’abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors, el País Basc (anomenat el Nord ) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el Maestrat (anomenat oficialment el Centre ), i d’una manera esporàdica, Galícia, Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president del consell de ministres, els oferí el conveni d’Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual s’acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d’altra banda, Carles VII declarà traïdors els qui l’acceptessin. La manca de recursos econòmics s’aguditzà a l’estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la partida del capellà d’Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que, més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors monàrquics. (+) EC